Sóc la Ginesta, una noia de 18 anys d'un poble del Baix Camp, i estic realitzant un voluntariat en una llar d’infants anomenada Kalø Skobørnehus, a Dinamarca.

Ja fa set mesos que vaig començar aquesta aventura, ben lluny de la meva vila, de la meva família i els meus amics; i només me'n queden tres per acabar-la.

Vaig decidir que volia fer una estada a l’estranger fent un voluntariat quan estava a segon de Batxillerat. En aquella època estava saturada per culpa de la pressió que sentia pels exàmens i les notes, i tot i que tenia clar què volia estudiar després, notava que necessitava un any de descans dels estudis. Un any per fer tot allò que m’hauria agradat fer durant aquells dos anys d’estudi. Així doncs, després de posar-me en contacte amb diversos projectes, vaig tenir la sort que m’acceptessin en un projecte a Dinamarca.

Com ja he dit treballo en una guarderia i hi assisteixen nens i nenes de 9-mesos fins als 6 anys, ja que en aquest país els infants comencen l’escola a aquesta edat. Aquesta llar d’infants no és pas corrent, en la qual els nens s'asseuen a la cadira i juguen calentons entre les quatre parets, no, no ho és així, és ben diferent, és una escola al bosc. Els nens i nenes juguen sota la pluja, amb la neu, amb el vent, acompanyats per la boira o pel sol -tan estimat, però alhora tan escàs-. I no és pas dolent! Què més vols? Jugar a l’aire lliure, estar actiu, conèixer l’entorn... Molts cops penso que tan de bo hagués pogut només jugar i passar-me els dies al bosc quan era petita!

Aquí els infants es descobreixen a sí mateixos, entrenen totes les habilitats motrius, coneixen als altres, s’inicien les relacions, i tot al seu ritme, sense pressió. Cadascú es pren el temps que li cal per a assolir qualsevol cosa i, per suposat, amb un bon suport de professionals -en un grup d’una quinzena d’alumnes, hi ha una pedagoga, una mestra i jo, que faig de suport-. I és que són nens i nenes que acaben d’arribar al món i que els hi queda molt per viure i descobrir; primer han de jugar, conèixer-se i entendre com són les relacions i les normes bàsiques de convivència, per tal que a la següent etapa, a l’escola Primària, els hi sigui més fàcil aprendre.

Durant aquests deu mesos que dura el meu programa de voluntariat, m’ha acollit una família danesa. Convisc amb ella juntament amb una companya alemanya, voluntària en el mateix projecte que jo. Aquesta coincidència no és habitual, però això ha enriquit encara més l’experiència i estic segura que està creixent una gran amistat entre nosaltres.

Viure amb una família d’un altre país, t’ajuda a conèixer molt més a fons les tradicions i costums del lloc , especialment si tenen criatures.

Va ser molt bonic viure el Nadal típic danès -com dirien aquí Jul-, la festivitat més important pels danesos, dura tot el desembre pràcticament. Vam ballar al voltant de l’arbre de Nadal que havíem tallat feia uns dies, vam cantar moltíssimes nadales, vam fer i menjar rebosteria de Nadal durant tot el desembre, vam celebrar l’Advent i el Nisse ens va portar regals cada diumenge de desembre... També he vist altres tradicions com el Carnaval -Festelavn- a l’escola, anàvem tots disfressats i vam trencar una bóta plena de llaminadures; i ara Pasqua -Påske-, amb els ous de xocolata amagats pel jardí de casa i llençant ous durs des del capdamunt del turó.

A més, estic aprenent el danès per tal de comunicar-me amb els nens i nenes de l’escola. I tot i que m’és complicat -la llengua escandinava i el català no tenen quasi cap similitud-, començo a entendre cada cop més quan la canalla m’explica alguna cosa. Aprendre una llengua totalment des de zero quan ja no ets un nen és molt enriquidor i divertit, perquè te n’adones com de complexes són les llegües i com el teu cervell adopta unes estructures gramaticals i un vocabulari diferents segons la llengua que vulguis parlar.

A banda de l’intercanvi cultural, que no només representa les tradicions, sinó també les relacions entre persones (que per cert, són molt diferents del nostre país), la mentalitat danesa, el hygge tan agradable...-, també estic aprenent moltíssimes coses sobre mi mateixa i estic coneixent moltes persones, algunes d’altres indrets del món, amb realitats i mentalitats molt diferents, i gent de la nostra terra, que et transmeten aquella calidesa del sud que trobo a faltar.

És una manera molt bonica per descobrir la pluralitat cultural d’Europa i del món i totes aquestes vivències ajuden a adonar-te que hi ha coses que s’haurien de canviar al nostre país, però que també n’hi ha d’altres que cal preservar; perquè cap lloc és perfecte i sempre hi ha coses a millorar.

En definitiva, és una experiència que no canviaria per a res del món, perquè gràcies a això estic creixent com a persona, obrint nous horitzons i coneixent persones maquíssimes.